“L’Hospital de Bellvitge és una revolució en pro de la sanitat pública. Del no-res, tota una generació ha creat un lloc capdavanter”

divendres, 28 octubre, 2022 – 10:45

L’Hospital Universitari de Bellvitge acaba de rebre la Medalla de Ciutat del Prat per celebrar el seu primer mig segle tenint cura de la salut dels i les pratenques. Hi han passat moltes persones de la nostra ciutat com a pacients, i hi han treballat i hi treballen nombrosos veïns i veïnes del Prat com, per exemple, la Magda Nebot, que hi va fer d’infermera des del 1975 (quan el centre acabava d’obrir) fins a la seva jubilació i que un cop jubilada, va impulsar un màster al campus Bellvitge de la UB, o com en Carles Díez, un jove metge que s’està doctorant a l’IDIBELL amb una investigació puntera en cardiologia. Amb ells, parlem del passat, del present i del futur de l’Hospital de Bellvitge, l’hospital de la gent del Prat.

Quin ha estat o és el vostre àmbitde treball dins de l’hospital?

Carles Díez: Treballo al Servei de Cardiologia, i em dedico a tractar la insuficiència cardíaca avançada. A més, he desenvolupat amb l’equip la Unitat de Cardiopaties Genètiques, on tractem persones i famílies que tenen alteracions genètiques que provoquen cardiopaties, i en la prevenció de la mort sobtada. L’any vinent espero presentar la meva tesi doctoral.

Magda Nebot: Des de l’any 75, quan vaig acabar la carrera d’infermeria, fins al 2004, he estat infermera de la Unitat Coronària. Més tard vaig ser supervisora d’aquesta mateixa unitat, i després vaig iniciar la Unitat d’Insuficiència Cardíaca, on vaig treballar fins que em vaig jubilar. El 1991, vaig participar en la posada en marxa del programa de transplantaments de cor, del qual avui som líders, i, un cop jubilada, he posat en marxa el màster d’insuficiència cardíaca per a infermers, al campus Bellvitge.

Carles, la teva recerca et portarà aviat als EEUU.

C.D.: Estic molt agraït, tant a l’hospital com a la Fundació Daniel Bravo Andreu, que patrocina la meva marxa. L’objectiu és aprendre molt sobre el tractament de pacients que poden necessitar suports circulatoris mecànics o un transplantament cardíac. Som capdavanters i l’objectiu és portar l’experiència dels EEUU aquí.

Magda, vas ser de les primeres a estudiar a Bellvitge.

M.N.: Vaig començar a Vall d’Hebron i vaig venir a segon, quan encara no estava acabada l’escola. Ens van col·locar com a internes als darrers pisos de l’hospital i allà estudiàvem, dinàvem, fèiem les pràctiques… fins que al cap d’uns mesos ens van traslladar a l’escola nova.

I com era treballar a Bellvitge poc després de la seva estrena?

M.N.: Entraves a la unitat coronària i semblava la NASA, amb tot de monitors per controlar els malalts!

Eren els inicis de la sanitat pública. Quins reptes encaràveu?

M.N.: Només hi havia tres o quatre plantes obertes a l’hospital, i molt poques unitats. El gran repte era obrir les 19 plantes amb les seves especialitats; trobar metges, infermers i zeladors per poder obrir, i tenir diners per a tota la tecnologia que necessitava cadascuna.

“A l’inici només hi havia tres o quatre plantes

obertes a l’hospital, i molt poques unitats. El gran

epte era obrir les 19 plantes amb les seves especialitats”

Un cop jubilada, vas tornar a Bellvitge durant la pandèmia de covid, la pitjor crisi de salut pública en la història del centre. Com recordeu aquells mesos?

M.N.: Confinada, veia a la TV com els companys ho passaven malament. Em vaig presentar voluntària a l’hospital per fer el que fos. Estaven desesperats; em van preguntar si podia anar-hi aquella mateixa tarda, i aquella mateixa tarda vaig començar.

C.D.: Recordo passar de la perplexitat al realisme més bèstia que hem hagut d’afrontar mai. Hi havia molt bona sintonia amb tots els companys, però també molta lluita i molts moments difícils. Va ser un alt cost, però ningú ens treu la satisfacció d’haver pogut ajudar.

Què diríeu a una persona jove del Prat que es plantegi una carrera en l’àmbit de la salut?

M.N.: Tant la de metge com la d’infermer són professions que requereixen molta dedicació i formació contínua. Que tinguin esperit de superació i de millora, que no tinguin por d’implantar innovacions i sentin inquietud per la investigació, perquè sense investigació no es pot avançar.

C.D.: Els diria que poden. Jo soc del Prat i ara formo part de Bellvitge, que era el meu somni, a la unitat on jo volia treballar i fent el que volia fer. Totes les persones del Prat que tinguin interès a estudiar han de saber que tenen a Bellvitge el centre formatiu de la Universitat de Barcelona, on poden estudiar, i un hospital on poden desenvolupar la seva carrera. Són benvinguts.

Sou professionals de l’Hospital de Bellvitge, però com a pratencs vosaltres i les vostres famílies també en sou pacients. Quins records en teniu?

C.D.: Recordo que el meu avi, ja mort, patia d’insuficiència cardíaca i es tractava a l’hospital quan no teníem ni una desena part dels tractaments que tenim ara. També el diagnòstic i tractament del càncer de la meva mare. Són moments en què t’adones amb orgull de la grandíssima humanitat que tenen els professionals que atenen els pacients. Les persones pateixen i pateixen els seus familiars, i si no entens això, és molt difícil treballar a Bellvitge.

M.N.: Hi han passat els meus pares, els meus avis, la meva germana, el meu cunyat, el meu nebot, molts tiets… amb diferents patologies i en diferents llocs. El tracte del personal sanitari és excel·lent. I molt humà.

Bertran Cazorla